11 de desembre del 2007

mai tocaràs el theremin!

Si senyors!


Tot aquell que vulgui provar de tocar el Theremin haurà de ser conscient d'una cosa: aquest és l'instrument que no es toca. És una condició indispensable perquè soni. Ho veurem una mica més endavant, però els "theremistes" regulen les freqüències que sonen i el volum en què ho fan apropant o allunyant les mans d'un parell d'antenes.

L'INVENTOR

Aquest home de l'esquerra és Lev Sergeivich Termen, conegut a l'oest com a Léon Theremin. I no va contribuir gaire a desmuntar els mites, concretament el mite que diu que "La gent que estudia física és extranya." Efectivament, era físic.

El seu invent es basa en dues antenes que produeixen unes oscil·lacions que poden variar les seves característiques només per la proximitat d'un objecte, sense que arribi a tocar. Tot va començar amb una recerca que s'estava realitzant en sensors de proximitat dins la Unió Soviètica. La peculiar aplicació que hi va trobar Lev va ser aquesta: el 1919 va inventar el Theremin. En un primer moment la seva existència va ser difosa únicament en diferents congressos científics, però un dia va arribar a orelles de Lenin el so d'aquell instrument. Meravellat per la grandesa que pogués ser tocat sense tocar-lo, va fer que se'n distribuïssin uns 600 per tota la Unió Soviètica alhora que ell n'aprenia la tècnica. Theremin va ser enviat a fer un "tour" mundial per ensenyar per Europa i Amèrica les excel·lències del seu invent.

Finalment, l'invent és patentat el 1928 als Estats Units. Tot i que no va tenir gaire èxit econòmicament parlant, si que va ser molt ben acollit pel públic americà.

De fet, des que va ser inventat ha tingut un punt molt exòtic pels humans tant per ser un instrument molt peculiar, quasi un segle després de la seva invenció, com pel so que emet. És un dels instruments més recorreguts a l'hora de buscar efectes especials en les pel·lícules en que en algun moment apareixen contactes amb formes de vida extraterrestre.

COM SONA?

Però com sona aquest instrument? L'altre dia us en deixava una mosra per anar fent boca. Avui marxem d'excursió per la xarxa i en trobem un altre:



Si us hi fixeu, l'únic que fa el músic és apropar i allunyar les mans de les dues antenes que té situades davant i a l'esquerra. Cada una és la connexió amb l'exterior d'un oscil·lador. Un oscil·lador senzillament és un aparell capaç de generar ones, que com ja sabem, són el so.

Amb aquest gràfic tan espectacularment acadèmic hi trobem la representació d'una ona. Dues coses (o com diem a la física, varaibles) la definiran, i per tant, dues variables ens identificaran tots i cada un dels diferents sons que és capaç de sentir la nostra orella.

Per una banda trobem l'amplitud. Com més "alta" sigui l'ona, més amplitud tindrà. Això traduït al món del so, significa més fort. Un avió emet unes ones amb una amplitud molt més gran que les que pot emetre un mosquit mentre vola.

I per l'altra, la freqüència. La freqüència mesura la periodicitat que tenen les ones emeses. És a dir, com més alta és la freqüència més junts estan els diferents pics de l'ona, més ones caben en el mateix espai. Com més freqüència tingui un so, més agut sonarà a les nostres orelles. Montserrat Caballé emet les ones amb molta més freqüència, que la bocina d'un vaixell.

Doncs el que permet aquest aparell, és graduar la freqüència i l'amplitud de les ones que emetran els oscil·ladors i que seran emeses i amplificades per un altaveu, perquè tota l'audiència les pugui escoltar.

Quan el "theremista" apropa o allunya la mà de l'antena que li surt de l'esquerra i el que fa és baixar o pujar el volum de la melodia que interpreta.
Quan el "theremista" apropa o allunya la mà de l'antena que li surt de dalt, el que fa és fer més agut o greu el so que emet l'instrument.

I combinant aquest dos moviments, tenim un enorme espectre de sons utilitzats en les millors pel·lícules de sèrie B per interpretar l'arribada de temibles extraterrestres invasors. He llegit que a la cançó d'entrada dels Simpson, també es pot escoltar, tot i que s'ha de contrastar la informació.

Espero que alguna cosa n'haguem après tots d'aquest escrit. Si no és l'existència d'un nou instrument desconegut per gran part de la població (o això crec jo fins al moment), almenys que hagi estat del seu funcionament, o del seu inventor.

4 de desembre del 2007

què és el Theremin?

És una batidora?
Una secadora?
Una nova marca de cotxes de gamma alta?



No! És un instrument de música!
El theremin és un instrument de música que té un so tan peculiar com la manera de tocar-lo.

En breu les explicacions oportunes.


5 de novembre del 2007

3,2,1...IGNICIÓ (I) : El gran salt

A mitjans de segle XX, ja semblava que estava tot fet en el món de l'exploració. Quasi tots els racons de la terra havien estat ja estudiats... semblava que el nostre planeta no ens podia donar ja grans sorpreses (tot i que avui en dia encara hi ha munions d'investigadors que l'hi dediquen hores i hores i hores a desentrenyar tots els secrets que ens amaga).

Fins que inevitablement la curiositat de la que hem estat dotats va fer que algú aixequés el cap mirant amunt... i digués... i si?

Doncs sí. La nova meta que es va marcar l'exploració amb fins científics va ser marxar de la Terra. Sortir a fora. Era un món tan desconegut, com perillós i excitant alhora. Tot un carmel que no deixaríem escapar tan fàcilment.

Però com sempre ens passa als humans: no tot és tan senzill. A ningú se li va escapar que arribar a sortir del camp gravitatori terrestre (ben bé, no és així... més avall ho veurem) era tenir un gran poder d'infraestructures i investigació en física i enginyeries de tots tipus, alhora que era entrar a la història per la porta gran.

Les circumstàncies van voler que només les dues grans potències de mitjans de segle XX estéssin capacitades per portar a terme aquesta empresa: la Unió Soviètica i Estats Units. A ningú se li escapa que l'orientació política d'una i altra eren absolutament oposades...

Tot això ens dibuixa un marc incomparable on ciència, política, pressions socials, investigació, presses, negligències... s'entrecreuen. A això ens dedicarem per capítols, a anar averiguant una part de la història contemporània del segle passat on la ciència hi va jugar un paper clau.

ÉS SENZILL...

Però comencem pel més bàsic i essencial.

Quin és el nostre objectiu?
Marxar de la Terra.

Què ens ho impedeix?
La força de gravetat.

Com ho sabem?
Obvi. Cada vegada que intentem saltar, tornem a caure. Això és degut a que hi ha una força d'atracció entre la Terra i nosaltres. L'única manera de superar-la és marxant prou lluny de la Terra...

Com marxem de la Terra si la gravetat ens ho impedeix?
Fins aqui encara és senzill, i anant bé tothom que ha fet batxillerat se n'hauria d'enrecordar. Però com que he dit anant bé... farem una mica de memòria.

La gravetat l'únic que fa és estirar l'objecte que llancem enlaire cap al centre de la Terra. Això es tradueix amb que aquest veu com la seva velocitat va reduint (si no fa força per oposar-s'hi) fins que el para... i comença a accelerar-lo en sentit oposat al que duia. Cau.

Doncs si volem escapar-ne haurem d'adquirir una velocitat suficientment alta, com perquè amb el trajecte que hi ha d'aquí al final de l'atmosfera no quedem a zero.

En aquesta bonica imatge d'època tenim una il·lustració d'això. Com podem veure, encara que fos a mitjans de segle XX quan es veiés factible marxar de la Terra ja fa molt de temps que li anem donant voltes al tema.

Dalt d'aquest turó hi ha un canó, que dispara bales a certes velocitats (sempre m'ha intrigat aquest bel·licisme que tenen tots els exemples de la mecànica clàssica, ens hem quedat encallats en el món de les bombes i els canons). Doncs bé, podem veure com la trajectòria cada vegada és més llarga... fins que arriba un punt que la bala ja no cau a Terra. Té tanta velocitat que la gravetat no ha estat capaç de treure-li tota abans que ja sigui massa lluny, fora del seu radi d'acció més potent (ja que, de fet el camp gravitatori no s'acaba mai, sinó que es fa despreciable).

Arribar a donar a un objecte macroscòpic aquesta velocitat, que a la Terra val 11,2 km/s o uns 40.320 km/h és francament complicat.

Però ho hem aconseguit, sinó ara mateix no tindríem GPS, no tindríem TV, no tindríem predicció meteorològica, no tindríem...

... continuarà.

30 d’octubre del 2007

3...2...1...IGNICIÓ! marxem de casa



Com hem pogut arribar fins aquí?

En breu comencem amb tot: història, explicacions...

De moment, torneu a admirar la Terra i mireu com ens intentem endinsar al costat fosc de la lluna, però no hi ha res a fer... és fosc, fosc, eh?

25 de setembre del 2007

Eppur si muove - 2a part

Fem un viatge d'uns 375 anys al passat...

L'Església es troba en un moment àlgid.

La ciència també, grans ments estan començant a revolucionar conceptes que des de l'època grega han semblat intocables. Fins aleshores la creencia ha estat que la Terra és el centre de l'univers. Per què pensar una altra cosa? Tot es pot estructurar al nostre voltant.

Malgrat això, hem pogut comprovar que un petit grup de pensadors comencen a divergir de la gran massa de gent. Hem vist com Copèrnic per por de la Inquisició i per un perfeccionisme extrem no es va acabar de decidir mai a publicar la seva teoria, fins que ho va fer un deixeble seu.

Galileu Galilei va poder comprovar com els càlculs i hipòtesis que havia fet Copèrnic eren certs i va publicar. En aquella època, publicar segons què estava penat... i Galileu ho va pagar.

Va ser cridat a declarar per la Inquisició. Va ser obligat a llegir i signar el que segueix:

"Jo Galileu Galilei, fill del traspassat Vincenzio Galilei de Florència, de setanta anys d'edat, jutat personalment per aquest tribunal, i agenollat davant vostre, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors Cardenals, Inquisidors Generals de la República Crisitana contra les depravacions herètiques, tenint davant els meus ulls els Santíssims Evagelis i posant-hi damunt la meva pròpia mà , juro que sempre he cregut, crec ara i, amb l'ajuda de Déu, creuré en el futur tot el que la Santa Església Catòlica i Apostòlica manté, predica i ensenya.
Però com que jo, després d'haver estat amonestat per aquest Sant Ofici a abandonar completament la falsa opinió que el Sol és el centre immòbil de l'univers, i que la Terra no és el centre de l'univers i es mou, i a no sostenir, defensar o ensenyar de cap manera, ni de paraula ni per escrit, l'esmentada doctrina és oposada a les Sagrades Escriptures, vaig escriure i vaig donar a la impremta un llibre en què tracto d'aquesta doctrina condemnada, i presento arguments de molta eficàcia a favor d'ella, sense arribar a cap conclusió: he estat trobat vehementment culpable d'heretgia, és a dir, d'haver mantingut i cregut que el Sol és el centre immòbil de l'univers, i que la Terra no és al centre de l'univers i esw mou.
[...]
Jo, el susdit Galileu Galilei, he abjurat, jurat i promès, i em declaro a mi mateix compromès com abans he declarat; i en testimoni de la veritat, amb la meva pròpia mà subscric aquesta cèdula d'abjuració, i la recito mot per mot. A Roma, en el Convent de la Minerva, aquest 22 de juny de 1633. Jo Galileu Galilei, he abjurat com declaro amb la meva pròpia mà."

"Eppur si muove" (Malgrat tot es mou),
diu la llegenda que va dir en veu baixa, en acabar de llegir la declaració. Com moltes de les llegendes que corren... no és certa. Ara que ho pensava... segur.


17 de setembre del 2007

"Eppur si muove" - 1a part

Imagineu que un matí us lleveu i mentre aneu fent les vostres tasques matutines habituals (no entrarem en el meravellós i variat món dels costums matinals de cada un de nosaltres) poseu la ràdio i escolteu:


"Segons les últimes investigacions i càlculs fets per l'eminent astrònom Peret dels Palots, la Terra no orbita al voltant del Sol com hem imaginat fins ara... sinó que ho fa al voltant de la Lluna."

El primer que se us passaria pel cap seria que no pot ser, que no heu sentit bé. Doncs una sorpresa d'una magnitud semblant va ser la que es van trobar el reduït cercle que envoltava al primer astrònom que es va atrevir a dir que nosaltres (els habitants de la Terra) NO érem el centre de l'univers, que no tot orbitava al nostre voltant.

COPÈRNIC: "Si muove"

El polonès Nicolau Copèrnic, va viure entre el 1473 i el 1543. Era clergue i matemàtic, i ha passat a la història per ser, ni més ni menys que un dels creadors de l'astronomia moderna. I què va fer? Doncs va ser el primer a contemplar i estudiar seriosament el fet que fos la Terra que orbités al voltant del Sol i no al revés.

I és que l'última persona que va estudiar la situació de la Terra respecte els objectes més propers (el Sol i els planetes) abans que ho fés Copèrnic, va ser el pensador Aristòtil. Ens hem remuntat al segle IV abans de Crist. Anys més tard, cap al 230 a.C. van aparèixer especulacions sobre la possibilitat d'un univers heliocèntric (en que els planetes orbiten al voltant del Sol) però van ser abandonades sense gaire èxit. Efectivament, van passar prop de 1.000 anys abans que ningú revisés seriosament aquesta concepció de l'univers, que ens situava al centre de tot.

Copèrnic es va "atrevir" a situar-nos en una òrbita més al voltant d'una estrella. I dic "atrevir" perquè va proposar aquest model com a mètode per poder calcular de manera més senzilla les òrbites dels planetes. Tenia por a l'Església. Sabia que seria acusat d'heretgia si proposava aquell model com a model del funcionament de la realitat. I durant aquella època ser heretge, podia equivalent a morir... ja n'hi podia tenir de por.

El canvi de mentalitat que suposava la conclusió a la que l'havien conduït els seus càlculs sobre les òrbites dels diferents planetes, afectava a la ciència (encetant una nova astronomia redefinint-ne els seus sistemes de referència), a la filosofia i a la religió especialment. Els humans deixàvem de ser el CENTRE de l'univers... i això amics, fa molt de mal.

Així doncs, "De revolutionibus orbium coelestium" (Sobre les revolucions dels orbes celestes) només va ser mostrat a uns pocs astrònoms propers al polonès. Copèrnic no s'atrevia a difondre'l al públic en general. Des que va ser acabada l'obra fins la seva publicació van passar 13 anys. I va ser el seu deixeble alemany Georg Joachim Rheticus, que en va portar el manuscrit a una impremta luterana de Nuremberg perquè en féssin les còpies.

S'havia iniciat la revolució Copernicana, el mateix any que en moria l'instigador. El clergat va reaccionar com era d'esperar. Van negar les teories de Copèrnic alegant que ens situaven com una peça més de la natura i no com el centre de l'univers. Durant 60 anys no va haver-hi més de 10 astrònoms que creguéssin en la teoria.

Per sort... la història continuarà d'aquí poc. Veurem com n'hi ha que no es deixen intimidar fàcilment. Ni amb la inquisició.

30 d’agost del 2007

ONES, ONETES, ONASSES -la física esdevé espectacle-


Finalment ha arribat el moment de reprendre l'aventura del bloc i intentar posar fi a aquesta mandra post-estival que sembla envair-ho tot. Deia fa uns dies que aquesta imatge era la responsable del post d'avui.

Fa uns dies érem amb una colla d'amics visitant les costes de l'Atlàntic i les Ries Gallegues (aquí ja acaba la sessió d'enveja... podeu continuar llegint tranquils, :P) i en un dels passejos realitzats es va sentir...

- Àngela... un dia m'has d'explicar això de les ones, eh?
- Com, com?
- Siii. Per què el mar té ones? Què les provoca?
- AAAAAAH, és veritat, és brutal, eh? Una superfície tan enorme d'aigua que aparentment hauria d'estar en repòs... i no para mai.
- Ja,
  • però què és el que realment provoca les ones?
  • L'aigua es desplaça amb les ones?
  • Per què tenen aquesta forma i no una altra?
  • Per què a vegades podem fer el mort sobre les ones sense més conseqüència que anar pujant i baixant, i en canvi no és recomable fer-lo en una ona que trenca?

(ehem... m'heu enganxat, he afegit una mica més de preguntes per picar una mica la vostra curiositat...)

Bé, la conversa va continuar amb una explicació de campanya sobre el tema i amb una promesa: m'informaria bé del tema. Per tant, una vegada complerta la promesa anem a xerrar una mica de les ones marines.

SUPOSEM QUE...

I amb la frase màgica dels físics ("suposem que...") començarem la nostra explicació.

Simplifiquem la natura, perquè ens sigui més senzill el seu anàlisi. Suposem que tenim un volum enorme d'aigua en repòs cap turbulència atmosfèrica l'afecta, res ni ningú hi habita ni s'hi mou... no tenim res que pugui moure les partícules de què està formada l'aigua. El resultat... una calma absoluta.

Hem partit de la simulació més bàsica (i també més allunyada) de l'oceà i anirem complicant les coses per anar-nos apropant gradualment a la realitat.

MAR I CEL

Suposem que aquest gran volum d'aigua està cobert ara per l'atmosfera. Això provocarà que sobre l'oceà s'hi desplacin diferents vents, i la situació variarà substancialment. S'aproximarà al que veiem a la foto de Fisterra que veiem a l'esquerra.

VOSALTRES MATEIXOS

Aquesta primera aproximació és senzillament realitzable amb una palangana plena d'aigua i els vostres pulmons.

Si probeu de bufar prop de la superfície de l'aigua, el que veureu és que es formen una sèrie d'onetes ja que el "vent" està empenyent les partícules d'aigua més superficials.
Continuant amb la sèrie d'evidències que estem contemplant avui, poden passar dues coses: que continueu bufant, o que pareu de bufar. (BRAVOOO!!!)

Si pareu de bufar veureu com les ones que s'havien creat minvaran fins a desaparèixer.

Si continueu bufant, el vent fa créixer les ones sumant cada vegada més i més partícules en aquest desplaçament.

Per tant, ja tenim l'orígen d'un dels moviments de les partícules: el vent. Però continuem afegint factors, perquè el món no és tan senzill com ens agradaria moltes vegades.

Avancem un pas més, i tinguem en compte que l'aigua és un fluid. El fet que sigui un fluid implica que una partícula no és independent de la resta. Si es mou "arrossega" en certa manera a les que troba al seu voltant. Això implica que no només es desplaçaran les partícules de la superfície, les que trobem per sota d'aquesta també. Lògicament el moviment s'anirà esmorteint fins a mesura que ens allunyem cap al fons.

MAR I CEL... I TERRA

Però els oceans i mars tenen un límit, un fons. Quan aquesta profunditat és de distàncies similars a les que es dibuixen entre cresta i cresta (la longitud d'una ona) provoquen un fregament respecte al moviment de les partícules que s'estan desplaçant amb l'ona. Tota l'energia que perd l'ona, s'inverteix en transformar (erosionant o desplaçant-ne partícules) la superfície que ha provocat el fregament.

Si una vegada tenim l'ona formada, el vent continua bufant i l'oceà és prou fons (no perd energia per fregament amb el terra) el que passarà ja ho hem deduït tots. Creixerà i creixerà. S'anirà fent més i més alta. Tindrà més i més energia. Però la natura mateixa la frenarà, una ona no pot mantenir la seva forma a partir del moment en que la seva altura és una setena part de la seva longitud.

Senzillament, cau. Proveu sinó de fer una muntanya de sorra o cigrons... si no estan units entre ells, per una amplada tindrem un límit d'alçada. A partir d'aquest, les partícules començaran a ampliar la muntanya per fer-la més alta.

COL·LECTIVITATS

Molt bé, ara ja hem pogut veure com es forma una ona. Però compliquem-ho més encara. Suposem que en aquest oceà particular que ens estem construint deixem de tenir una sola ona i considerem-ne una sèrie. Quan treballem amb col·lectius, hem d'estudiar les interaccions que hi ha entre els diferents membres, i si ho fem veiem que quan una ona cau, ho fa sobre la que la precedeix (no s'enfonsa sobre si mateixa, ja que s'està desplaçant endavant).

VOSALTRES MATEIXOS

Si volem saber el que succeeix aquí, tindrem una gran ajuda si prenem la nostra palangana i enlloc de bufar, i deixem caure qualsevol objecte (Petit ja val, eh? tampoc cal provocar temporals).

Trobem el que tantes vegades hem vist, la pertorbació que provoca aquell objecte en caure a l'aigua es propaga en forma d'ona.

Doncs el mateix succeeix a l'oceà. Al moviment horitzontal de les partícules de l'ona hi hem de sumar el moviment vertical que tindran, degut al desplaçament de l'impacte que ha creat l'ona que ha "caigut". D'aquí surten les ones sobre les quals moltes vegades fem el mort sense desplaçar-nos. Aquelles que van amagant i descobrint l'horitzó.

Però no us hi encanteu fent el mort, que el més habitual és trobar que les partícules d'aigua sobre les quals reposeu tan tranquils tinguin un moviment convinat. I alhora que aneu pujant i baixant és més que probable que us aneu desplaçant... esperem que cap a la costa.

I ELS SURFISTES?

Suposo que ara que ja sabem què és i d'on ve una ona, a tots ens queda rondant pel cap... una imatge. Alguna cosa semblant a això...



Com diuen a Mallorca.... no són bromes, eh?

Al surfista, més que res l'he deixat per fer una mica d'escala, per ser un pèl conscients de la magnitud de la tragèdia (no en el sentit literal... esperem tots que el surfista encara pugui explicar aquesta proesa).

Ens trobem davant d'una ona que ha anat creixent amb espai. És a dir, és molt llarga i com que és molt llarga, pot ser també molt alta sense problemes per aguantar l'estabilitat d'una massa d'aigua tan gran. Quan aquesta ona es va apropant al continent i la profunditat de l'oceà va disminuint, el fregament sobre les partícules que estan situades més a prop de la base és notable, fet que no succeeix a les parts més altes. En aquest moment, trobem que la part superior de l'ona es desplaça més ràpidament que la base que la sustenta... i si pensem el que passa, trobem la resposta en els trencaments d'ona i en els "canelons" amb els que els surfistes s'atreveixen a jugar. Senzillament, les partícules de dalt... s'escapen de l'ona i cauen.

Després de tant xerrar... El més convenient és que anem cap a alguna costa (si en tenim l'oportunitat) i disfrutem de l'espectacle natural que proporcionen tots aquests moviments combinats.

26 d’agost del 2007

que ningú es maregi!

D'aquí molt poc retornem a les publicacions (més o menys) periòdiques.

Muxía i l'oceà atlàntic van suscitar el tema del que xerrarem... és molt previsible.

Fins d'aquí molt poquet.

12 de juliol del 2007

Com mesuraries la Terra?

Segurament, si a algú de vosaltres li demanen com mesuraria la Terra el primer que se'ns passa pel cap és pensar:

"Ja hi ha científics que tenen aparells que ho mesuraran. No sé ben bé quins aparells, però alguna cosa s'hauran inventat per mesurar la Terra... no?"

I ens quedem tan tranquils.

Però si viatgem cap al segle II a.C. i partim de la tecnologia d'aleshores, com ho faríeu? Ja no tenim l'excusa de la tecnologia, i de fet els mitjans aleshores eren molt inferiors als que pot tenir qualsevol de nosaltres avui en dia. Impossible??? No. Eratòstenes de Cirene (un home amb una biografia espectacular) ho va fer.

A diferència del que afortunadament cada vegada creu menys gent, durant l'època grega ja se sabia que la Terra era rodona, i Eratòstenes va idear un curiós mètode per poder mesurar el seu tamany. Tenint en compte que encara no s'havia inventat ni la unitat del metre (o la que utilitzi cada cultura) ni existia cap mena d'aparell que permitís fer una mesura amb una certa precisió... no us pica la curiositat saber com ho va fer?

SITUA'T SOBRE LA TERRA

Mitjans tècnics potser no en tenia, però informació a l'abast un munt. Va ser director de la Biblioteca d'Alexandria amb tot el que això suposa. I per tant, va tenir a l'abast la primera informació clau per poder dissenyar un mètode per mesurar el tamany de la Terra.

Allà, en un papir, va trobar que en una ciutat que avui s'anomena Asuan (Egipte), però que antigament es deia Siena, durant el dia del Solstici d'Estiu cap objecte de la ciutat projectava ombra. El sol queia al fons dels pous.

Si pensem en la informació que ens dóna això... podem deduir fent un esforç d'imaginació que el Sol i aquell punt de la Terra es troben en un mateix pla (assumint que la llum viatja en línia recta, ho podem veure més clar).
En aquest esquema (que no mereix la qualificació de dibuix) podem veure com la ciutat d'Asuan (en vermell) dibuixa un mateix pla amb els rajos de sol que arriben des del sol. Efectivament, en aquest punt no trobarem ni rastre d'ombra en cap objecte que hi hagi, ja que el sol caurà completament vertical i l'ombra el "projectarà" sota de l'objecte.

A part d'aquest fet, Eratòstenes es va servir dels coneixements que encara avui manegem de latitud i longitud (coordenades d'un lloc sobre la Terra), que ja havien estat introduits aleshores i de la suposició que els rajos provinents de la llum del sol arribaven a la Terra paral·lelament (aproximació molt correcta si tenim en compte que el sol és bastant més gran que la terra i que està situat a una distància considerable de la Terra, que avui en dia encara s'utilitza).

LA LLUM DEL PROBLEMA : L'OMBRA

La clau de tot plegat estava en fixar-se en que el dia del solstici d'estiu al migdia a Alexandria sí que els objectes projectaven ombra. Aquest fet el podem entendre si tornem a l'esquema de més amunt. Si suposem que Alexandria està situada en el punt verd comprovem com qualsevol objecte que sobresurti de la superfície terrestre en direcció perpendicular a aquesta (qualsevol estaca que clavem a Terra, per exemple) sí que projectarà ombra. Recordem que amb l'aproximació que estem seguint, el Sol envia els rajos seguint la recta que l'uneix amb la Terra.

Eratòstenes va mesurar l'angle que mersurava l'ombra de qualsevol objecte clavat al terra a la ciutat d'Alexandria (això ho podem fer resolent el triangle que queda format pel raig de sol, el pal i l'ombra).
Aquí tenim un esquema d'un punt de vista més proper a la Terra. El pal vermell segueix sent el que trobaríem a la ciutat d'Asuan i el verd a Alexandria.

Una vegada mesurat l'angle que projectava l'ombra, el gran mèrit i la genialitat d'Eratòstenes va ser la visió que va tenir de tot el conjunt. El que va imaginar més o menys ho veiem projectat en aquest esquema (molt més decent que la resta, per cert).

L'angle que feia l'ombra de l'objecte fixat a Terra era el mateix angle que separava a Asuan i Alexandria mesurat des del centre de la Terra. No és complicat de veure, si us ensenyo aquest dibuix geomètric que segur que més d'una vegada vau odiar a l'escola... :P
Els rajos de sol són les línies paral·leles i la línia roja és el radi de la Terra. Ha quedat prou clar, no? Va trobar que l'angle que separava les dues ciutats era de 1/50 de circumferència (el que avui en dia anomenem 7,2º).

AMB UNA SIMPLE REGLA DE TRES

I qualsevol persona amb unes nocions mínimes de trigonometria o geometria ara sí que ja és capaç de continuar el problema. Senzillament calia saber la longitud que serparava la línia que uneix Alexandria amb Siena. Aquí hi ha divisió d'opinions. Alguns diuen que Eratòstenes es va servir de les caravanes de comerciants que cobrien aquesta distància, tot i que altres diuen que aquesta és una dada que podria haver tret sense problemes de la biblioteca d'Alexandria.

El cas és que va estimar que la distància en qüestió era d'uns 5000 estadis. Hi ha discusions sobre quin patró va utilitzar, tot i que se suposa que va ser l'estadi egipci.

VOSALTRES MATEIXOS

I si sabeu fer regles de tres... sabreu quan mesurava la longitud d'arc de la circumferència d'aquesta Terra que Eratòstenes va suposar perfectament esfèrica.

Si una longitud de 5000 estadis equival a un angle de 7,2º,
una longitud x serà la que equivaldrà a un angle de 360º.

Doncs aquesta longitud que heu obtingut amb estadis, passada a la nostra mesura actual és d'uns 39.700km.

I això està bé o malament?

Doncs si tenim una terra esfèrica d'aquest tamany, té un diàmetre de 12.637 km. Tenint en compte que les últimes mesures fetes del radi de la Terra donen un diàmetre de 12.756,270 km i que aquestes van ser fetes fa més de 2000 anys, no està malament, no?


3 de juliol del 2007

capítol 2: Dupond & Duponde encara al bar

Dupond & Duponde no van ser els únics que van fixar-se en aquell curiós passatemps i això va fer que durant dies després continués essent tema de conversa entre amics i coneguts. Memorable és de recordar, el dia en que Duponde i el Professor Tornassol en van estar xerrant al bar, ja que es va donar una falsació de l'explicació donada amb anterioritat.

PR. TORNASSOL: Escolta Duponde, l'altre dia et vaig sentir explicant el perquè de la correguda del camell però hi tinc una petita objecció. Crec que el que vas dir no és del tot encertat.

DUPONDE: Expliqui, expliqui professor Tornassol, escolto atentament les seves argumentacions.
PR. TORNASSOL: I ara, i ara... Tinc tota la tarda per explicar-t'ho. El que m'ha sobtat és que en cap moment mencionis l'efecte que pot tenir la temperatura en el comportament dels gasos. Normalment, sempre és una de les variables que més afecten i en el cas del fum és una de les responsables directes del seu comportament.

Duponde com sempre que escoltava al Pr. Tornassol va optar per demanar-li que continués explicant. Aprofitant les altes temperatures de l'ambient Duponde i el seu inseparable Dupond van optar per aprendre física mentre es refrescaven amb un parell de canyetes a la terrassa del bar. En Tornassol continuava amb l'explicació...

PR. TORNASSOL: Com et deia, la temperatura que té el fum del tabac fa que aquest ascendeixi ja que és molt més calent que la resta d'atmosfera que l'envolta. Al fer sortir el fum dins de la cavitat de plàstic que li construïm, el que estem fent és facilitar que l'aire que envolta el fum adopti ràpidament la temperatura del fum i s'escalfi. Aquest canvi de temperatura és possible gràcies a que la quantitat d'aire que l'envolta és molt més reduïda (només el que cap dins del plàstic del tabac). I efectivament, si tot l'aire és a la mateixa temperatura, aleshores sí que el fet que el fum sigui més dens que l'atmosfera que l'envolta passa a ser rellevant i fa que aquest "caigui".



DUPONDE:
Professor!!! Això és més que possible que sigui veritat!!! Ara només ens caldria dissenyar algun experiment que pogués provar això que diu vostè. Si només és qüestió de la temperatura, encara que posem la bossa de plàstic mirant cap amunt enlloc de cap avall el fum hauria de continuar caient avall i si no posem cap plàstic al voltant del caneló res hauria de passar ja que no facilitaríem aquesta igualtat de temperatures.

En aquell moment, en Dupond que semblava mut fins al moment es va il·luminar.

DUPOND: Ei, ei, ei, ei!!! Jo això ho vaig provar. L'altre dia quan vam tornar a casa Duponde, vaig començar a fer provatures amb canelons i paquets de tabac. Una d'elles va ser exactament aquesta. Vaig posar el caneló dins del plàstic girat 180º respecte les primeres provatures que vam fer al bar, és a dir, amb l'obertura cap amunt. El resultat va ser... que el fum continuava caient.

Només calia saber què passaria quan no hi havia plàstic. Buscaven un fumador per poder-li demanar el paquet altra vegada... però l'únic que van trobar amagat rere el seu diari i xuclant la seva pipa va ser... el Capità Haddock. Un altre gran amant de les cervesetes i de les estones al bar. Això sí... sempre acompanyat de la seva inseparable pipa.

CAPITÀ: Mil millons de llamps i trons!!! L'altre dia vaig era aquí mentre discutieu sobre la correguda del camell. També vaig veure-la i vaig quedar fascinat. No ho vaig acabar d'entendre, però també em vaig posar a fer proves amb paquets de tabac. una d'elles va ser encendre el caneló sense cap plàstic que l'envoltés.

DUPONDE & DUPOND: I ??? Què va passar???

PR. TORNASSOL: Capità!!! Què diu ara? Dongui-li records de part meva quan el vegi.

CAPITÀ: Doncs no va passar res especial. Així doncs, Professor... diria que totes les proves experimentals fetes fins al moment indiquen que la seva explicació és bona.

PR. TORNASSOL: I tant, i tant! Molt bon profit.


27 de juny del 2007

de "bolus" a la ràdio !!!

Doncs això mateix. Fa unes setmanes la gent del programa La Malla Ràdio em van donar l'oportunitat d'anar a explicar què faig amb aquest bloc i què és de la meva vida.

Els que em coneixeu més ja ho sabíeu, però també m'heu fet saber que era una mica complicat trobar el programa enmig de tots els links que naveguen per internet. I els que no em coneixeu personalment, doncs em podreu sentir i saber una mica com és la meva veu i el que dic.

Tot i que em fa una mica de vergonya, també em fa molta il·lusió!

Aquí ho teniu!

Gràcies a tota la gent que tiren endavant el programa per fer-ho. Un espai diari a la ràdio dedicat exclusivament a ciència i tecnologia és un petit tresor que no ens podem permetre deixar escapar. Si la saga continua (com es comenta al final de la conversa... ja us ho faré saber, no patiu! ;) ).

18 de juny del 2007

capítol 1: Dupond & Duponde se'n van al bar

Dupond & Duponde van al bar. A la barra hi ha un fumador que es distreu jugant amb un paquet de tabac. De sobte al fumador, avorrit, li passa pel cap fer allò que l’ingeniosa cultura adolescent va batejar com a... “la correguda del camell”, que consisteix en fer un foradet al plàstic protector del paquet de tabac, enrotllar el segell del paquet en forma de petit caneló, posar-lo pel forat i encendre l’extrem del caneló.

Als bessons que els corre la sang investigadora per les venes s'hi fixen bé. Miren detingudament com l'avorrit fumador desenganxa l'etiqueta del paquet...

...com amb el caneló que n'ha fet forada el plàstic...

...i finalment, observen meravellats el resultat de tota aquella operació.

DUPOND: Tu que has estudiat física, com és que el fum baixa quan el caneló està a dins?

DUPONDE: Mmmmmm... Així de cop.. no sé... a veure... M’estàs plantejant un dubte que necessita una resposta científica??!! Creus que haurem de recórrer a...

DUPOND: Sí Duponde, jo encara diria més, crec que hauríem de recorrer a..

DUPOND & DUPONDE: EL MÈTODE CIENTÍFIC!!!

DUPOND: Si recorrem al mètode científic, hauràs de començar elaborant una hipòtesi...


Duponde ha estudiat la carrera de física i l’elaboració de la hipòtesi la pot fer millor gràcies a la seva inteligència, a la teoria que han generat anys de descobriments científics (i que ell coneix gràcies a la carrera) i a la seva creativitat desbordant. Però una hipòtesi es pot fer només amb sentit comú!


DUPONDE: Així d'entrada, podríem fer la hipòtesi que el que està succeïnt aquí és que el fum és més dens que l'aire que ocupa l'espai entre el plàstic i la caixa de cartró. No hi ha cap obertura per on pugui entrar molt més aire provienent de l'atmosfera barera més que les petites ranures de la part superior. Per tant, contant el poc aire que hi pugui entrar més el poc que ja hi havia, quan hem acabat d'estirar l'envoltori del paquet ens trobem amb un espai on tenim una concentració baixa de partícules d'atmosfera => fluïd molt poc dens. El fum ja és més dens que això, i se'n va avall.


DUPOND: Mooolt bé Duponde m’has deixat impressionat!!!

DUPONDE: Gràcies Dupond.

DUPOND: Però, seguint el mètode científic, ara hauríem de contrastar aquesta hipòtesi, oi??

DUPONDE: Jo encara diria més, si seguim el mètode científic hem de contrastar aquesta hipòtesi i per fer-ho, haurem de dissenyar una investigació.

DUPOND: Ai sí Duponde!!! Quina emoció!!! Així contrastarem la hipòtesi... Per fer-ho li hauríem de prendre el paquet de tabac al fumador!!!

DUPONDE: Tot sigui per la ciència i la seva salut.


Dupond & Duponde li prenen el paquet de tabac al fumador. Bé, ho intenten. Això del fumar enganxa una mica i un fumador no es desfà així com així d'un paquet de tabac. Finalment, han d'optar per convidar al fumador a una canyeta a canvi d'indicar-li tot el que ha d'anar fent. Ell els ajudarà, però no deixarà pas el paquet...


DUPONDE: Per mirar sí el que diem és o no cert, el que podem fer és mirar què passaria si abans de fer el forat separem del tot l'envoltori de plàstic de la capseta. Una vegada ho haguem fet, la densitat d'aire que hi hagi dins serà prou elevada, la mateixa que a la resta d'atmosfera. Si la hipòtesi que em fet és certa, el que passarà és que el fum del cigarro ocuparà tot l'espai directament i no baixarà.


Fem-ho??

DUPOND & FUMADOR: Va, fem-ho!!

En veure allò els tres es queden meravellats. L'espectacle és meravellós. El fum, que normalment veiem comportar-se de manera absolutament anarquista segueix una trajectòria quasi recta fins que arriba al final de l'envoltori de plàstic.

Passa pel mig del bar, una bola de males herbes i palla de les pel·lícules de l'oest.


DUPOND: Ostres Duponde, diria que la teva hipòtesi no era del tot encertada, no?

DUPONDE: Jo encara diria més, estimat Dupond, la hipòtesi que he fet no és encertada. Aquí veiem que el fum no cau per cap motiu de densitat de fluids, ja que l'atmosfera que trobem dins del plàstic en l'experiment que hem fet és la mateixa que hi ha a la resta del bar. I que jo pugui observar, el fum de la resta de fumadors del local puja cap al sostre.

DUPOND: Així doncs, ara què fem?DUPONDE: Com bé saps, hem de tornar a fer una altra hipòtesi que inclogui les dades que ens ha donat aquest experiment i no cometre els mateixos errors que hem comès ara, bé que he comès. Però per fer-ho... diria que necessitem un parell de canyetes, no?

DUPOND: Mai direm que no a una canya! Però, va... pensem una altra hipòtesi.

DUPONDE: Home, ara sabem clar que és una característica del fum i no del que l'envolta. Si ens fixem on es produeix el fum i per on apareix hi trobem una pista. El fum es produeix en el punt on es crema el paper (a l'extrem esquerra del que veiem a la fotografia) però no surt a l'exterior fins que no ha atravessat tot el caneló que hem fabricat. El més probable és que durant aquest recorregut es vagi empaltant de moltes de les impureses que haurà d'empènyer per poder passar pel petit orifici que li deixem. És a dir, el fum que surt està extremadament carregat d'impureses, per tant quan surt, el que fa és literalment: caure.

D'altra banda, però, podem veure que quan acaba el trajecte per dins de l'emboltori de plàstic, es desvia de la recta que seguia. Això és perquè quan abandona el refugi de plàstic és automàticament sotmès a totes les turbulències que té l'atmosfera barera. L'únic que fa l'emboltori és protegir-lo de moltes de les turbulències que podria trobar de manera que la força que predomini sobre les partícules que formen el fum sigui la gravetat.

DUPOND: Eureka!!! Estic impressionat!!

DUPONDE: Sí Dupond, sembla que ens ha sortit bé. Podríem concloure que aquesta és l'explicació que li podem donar, de moment, al fenomen de la correguda del camell. Però pensa que sempre estem exposats a que algú qüestioni, i corregeixi la nostra proposta (que ja ha estat provada empíricament i que nosaltres mateixos hem hagut de modificar).

DUPOND: Aaaaahh!! Podem ser falsejats!!!

DUPONDE: Jo encara diria més, si surt una explicació igualment vàlida i més senzilla o més general... serem falsejats. S'imposarà altra vegada a la nostra, però tampoc serà definitiva. Un coneixement científic mai és definitiu per definició del mètode científic.

DUPOND: Un coneixement científic mai és definitiu per definició del mètode científic. Frase de llibre, sí senyor.

8 de juny del 2007

NOVETATS... això no s'acabarà mai!

I això continua.


Noves idees ataquen amb ganes i per tant, noves seccions (si és que en podem dir així) apareixeran per aquí.

MIRANT CAP AMUNT!


Moltes són les vegades que passejant pel camp, quan és fosc hem aixecat els ulls cap al cel i els hem deixat que disfrutin una estona i es perdin entre tant objecte espacial, estrella, planeta i galàxia. I això la humanitat ho ha fet des de fa milers d'anys, d'aquí que ja tinguem el cel mínimament acotat i "endreçat". Les consetelacions ens hi ajuden, però també van despertar la imaginació d'aquells que les van idear.

La idea és que poc a poc, anem descobrint el cel. Podem dir poc a poc, o constelació o constelació. Farem una repassada a cada una d'elles des d'un punt de vista de l'astronomia (com podem trobar la consetelació, què hi ha d'interessant en els objectes que veiem...) i des del punt de vista de la mitologia. Quina història hi ha darrera de cada una d'elles? N'hi trobarem un munt que ens han regalat els nostres avantpassats de la Grècia Clàssica.

Concretament, utilitzaré un llibre d'Eratòstenes de Cirene - Mitologia del Cel / Catasterismes. Eratòstenes va néixer el 276 a.C a les costes africanes, dins d'una colònia grega (Cirene) tot i que després es va viatjar i es va traslladar a viure cap a Grècia. Va crear una OBRA (amb majúscules) va escriure literatura, però també va fer assajos sobre geografia, matemàtiques i astronomia. Una biografia molt curiosa i particular que també pot merèixer un post per ella sola... només avançar que va viure 80 anys. Tenint en compte que estem parlant del segle III a.C., estem parlant de tota una proesa.

DUPOND & DUPONDE

Canviem de terç. L'altre tipus d'escrits que aniran apareixent properament són una creació compartida. Han nascut de manera casual, però pot donar lloc a un espai en que conversin ciències que no trobem juntes normalment.

Quan parlem de ciència i més en aquest bloc, el que primer ens passa pel cap són la física, la química, la biologia, la geologia, les matemàtiques... però i l'economia, la sociologia o la política? També en són de ciències. Es diferencien de les ciències de les que fins avui hem parlat en que unes són experimentals i les altres socials. Però si comparteixen el fet de ser ciències, alguna cosa tindran en comú, no?

Això és el que intentaran investigar "Dupond & Duponde" a través de les seves converses. Esteu pensant bé, un és científic social i l'altra és un intent d'esdevenir algun dia científica experimental. I ja teniu massa pistes :p
Amb un estil semblant al dels bessons belgues, intentaran trobar punts en comú i diferències entre aquests dos móns.

LES VELLES COSTUMS MAI MOREN

I no us preocupeu que mai deixarem d'explicar el per què i el com del que estigui a l'abast dels modestos coneixements de la que us escriu. Però aquesta faceta (la d'explicar els coms, els perquès, de predir...) no és més que una de les cares que té la ciència. En té moltes més i m'agrada anar-les destapant poquet a poquet i una a una. Tot arribarà. Ja ho diuen...

LA PACIÈNCIA, ÉS LA MARE DE LA CIÈNCIA!


2 de juny del 2007

museus: eina de canvi social

AVÍS A NAVEGANTS


El que escric a continuació és una part del que vaig aprendre en un curs de "Museologia" que es va celebrar durant el passat mes d'abril al Museu de la Ciència de Barcelona. Va ser una sèrie de xerrades i activitats pràctiques que van servir a estudiants universitaris i encarregats de museus de la ciència d'arreu del món poguessin veure quina és la filosofia i com funciona i ha estat muntat el museu de la ciència de casa nostra. Si quan acabeu de llegir, us quedeu amb ganes de fer conèixer o llegir més sobre el tema, en Jorge Wagensberg té publicats un parell de llibres que us recomano entusiastament. El que ve aquí sota no és res més que aquest punt de vista, per tan no és ni únic ni absolut... però des del meu punt de vista crec que mereix una atenció especial: per la claredat del mateix per l'èxit provat que té el Museu de la Ciència.

Fetes les advertències, comencem!

PER QUÈ UN MUSEU?
Per què necessitem un museu de la ciència?
Si ja tenim un munt de llibres que ens ensenyen el que busquem partint de la divulgació més bàsica fins a la més formal.
Si ja tenim revistes, diaris i programes de televisió que ens informen puntualment de les últimes novetats en avenços científics.

Serveix per ESTIMULAR-NOS. Per crear estímuls en els visitants i despertar així una curiositat fins aleshores adormida.
L'objectiu és provocar que la gent PARLI sobre ciència, que als visitants es facin PREGUNTES sobre els fenòmens i objectes que poden observar. En definitiva que quan sortim del museu (si és un bon museu) hauríem de sortir amb la sensació de saber molt menys del que sabíem quan hem entrat, tot i que sembli que no ha de ser així.

Si entem el museu com una institució amb un paper dins la societat, veiem que encara pot desenvolupar una tasca més interessant encara. Ens proporciona un espai adequat perquè s'hi puguin posar en contacte els diferents sectors que actuen en la ciència dins la societat. Per una banda els científics, per altra banda la classe política i en tercer lloc la societat i les empreses. És a dir, el sector que "produeix" ciència, el sector que administra els recursos per continuar endavant i el sector que la utilitza (normalment, n'utilitza els desenvolupaments tecnològics que ens proporciona).

És a dir, un museu no únicament és l'eina per poder transmetre coneixement i estimular-nos per volguer conèixer com és i funciona i quina és l'explicació que científics donen a allò que ens envolta. També és el lloc idoni per organitzar trobades i posar en diàleg als diferents sectors de la societat mencionats.

En definitiva... un lloc de DIÀLEG, i de CONVERSA. Conversa entre la realitat i nosaltres, entre nosaltres (els visitants), entre científics i visitants, entre científics i polítics.

EINA DE CANVI SOCIAL?

Aquí venen les reflexions personals.

Però realment un museu de la ciència ajuda a canviar una societat?
Certament és una afirmació un pèl arriscada, però pensant-ho bé...
Des del moment en que ESTIMULA a tothom a pensar, no dóna res mastegat al visitant, requereix d'una audiència activa ja està motivant un canvi social. En una societat en que sembla
que la tendència general és cada vegada més que una gran multitud circuli sense qüestionar, acceptant fets i assumint; aquesta és una gran aposta.

Una gran aposta que a més intenta motivar-nos perquè ens inclinem a aprendre alguna cosa més sobre el coneixement científic, que al cap i a la fí no és res més que una vessant més de la nostra cultura. Una vessant de la nostra cultura que no s'ha sabut transmetre de manera adequada, tot s'ha de dir. I que s'ha guanyat uns quants "jo passo d'això", "massa complicat", "mai ho entendré"... Responsabilitat és de tots els que d'alguna manera o altre ens hi hem endinsat, de fer-la arribar a la resta de la societat de la millor manera possible.

O estaríem molt contents si els grans escriptors es guardéssin les seves obres al calaix de casa seva?

16 de maig del 2007

objectes espacials a l'abast de la mà

Avui va d'històries.


Òbviament tenen a veure amb el món de la ciència, però no entrarem a explicar cap fenòmen quotidià ni res semblant. Marxem a fer una repassada a detalls sobre la carrera cap a l'espai que van portar a terme fa una quarantena d'anys les dues grans potències mundials aleshores existents.
NOUS REPTES...

Quan l'ésser humà va veure que podia arribar a l'espai (ja no parlem de la Lluna, parlem senzillament de sortir de la Terra) i podia marxar prou lluny de la Terra com perquè les condicions sota les que som sotmesos dia a dia i que ens semblen d'allò més naturals deixessin d'existir va haver d'obrir tot un món de noves investigacions.

Els cosmonautes o astronautes que s'enlairéssin fins allà haurien de modificar les tasques i eines més senzilles. S'havia de pensar tot molt bé abans d'abandonar la superfície terrestre, perquè una vegada allà ja no hi havia marxa enrere.

Beure un got d'aigua esdevenia impossible, ja que l'aigua no s'està dins del got sinó que flota amb nosaltres. El mateix amb qualsevol líquid o ingredient que un volgués ingerir. Si algun dia aneu a l'espai, que a ningú se li ocurreixi obrir una bossa de pipes! L'espectacle seria majúscul... ara, les probabilitats que la costosa missió se n'anés a pastar fang degut a que una pipa s'ha enganxat en algun control... també.

D'altra banda això era un suculent repte pels investigadors, tenien l'oportunitat de poder plantejar i realitzar tota classe d'experiments en absència de gravetat, fins al moment impensables. Tot plegat, tenia massa suc com per no aventurar-s'hi.

Així doncs, les dues grans potències que en aquell moment es podien permetre pensar en conquerir l'espai van iniciar una nova competició: guanyaria el que aconseguís abans marxar del camp gravitatori terrestre més intens.

MENTRE UNS PENSEN MOLT...

Comencem amb els científics americans, que són gent amb estudis i molt ben preparada. Van adonar-se que quan un astronauta viatgés cap a l'espai, fes un experiment i volgués anotar els seus resultats amb un preciós bolígraf de la NASA... NO PODRIA!

Pensen en tot aquests americans, eh? Efectivament, els bolígrafs de tinta seca (els BIC que tots heu tingut alguna vegada entremans) funcionen i escriuen perquè la tinta cau damunt la bola, aquesta roda impregnada de tinta i finalment queda sobre el paper. Però sense gravetat com s'ho farien? Per alguna cosa eren investigadors de la NASA!

Es van posar a investigar i invertir temps i diners, i finalment van trobar un bolígraf capaç de:
  • Escriure en espais sense gravetat
  • Escriure cap per avall i en qualsevol posició
  • Escriure en condicions extremes de temperatura
  • Escriure sobre quasi qualsevol superfície
Realment, havia valgut la pena.

... ELS ALTRES PENSEN BÉ

Mentrestant, a l'altre punta del planeta... els investigadors soviètics també van adonar-se del mateix problema: un boli no servia a l'espai...

Cap problema, van mirar sobre la taula i van trobar el seu "bolígraf espacial". El resultat va ser un estri que podia:
  • Escriure en espais sense gravetat
  • Escriure cap per avall i en qualsevol posició
  • Escriure en condicions extremes de temperatura
  • Escriure sobre quasi qualsevol superfície
... era... UN LLAPIS.

PELS NOSTÀLGICS

Si de cop heu sentit una necessitat imperiosa d'adquirir un autèntic bolígraf espacial ara que us heu assabentat que van tan tirats de preu, aquí teniu el testimoni gràfic que existeixen i els podeu comprar. Els més afortunats ja en tenim un entre les nostres mans.
Busqueu, busqueu!!! Són més a prop del que us penseu!!!

27 d’abril del 2007

Newton fa caure pomes... i volar avions

Suposo que entre el títol del post, i el comentari que vaig fer l'altre dia ja tothom és capaç d'endevinar què intentarem entendre avui.

Si expliqueu a qualsevol persona que no hagi vist mai un avió, que existeixen aparells fets (quasi) exclusivament per peces metàl·liques, tancats de manera absolutament hermètica i plens de gent i equipatge que poden volar de manera controlada i durant estona perllongada... com a mínim es posaran a riure i us titllaran de bojos.

Si qualsevol objecte terrestre per petit i lleuger que sigui, sempre té tendència a caure? Com hem pogut aconseguir que monstres com els últims avions que s'estan dissenyant puguin estar surcant els espais eteris durant hores i hores???

RECORDANT VELLS TEMPS....

Per començar a entendre-ho tot plegat (qui sap si d'aquesta manera potser perdeu la por a volar, aquells que encara n'hi tingueu), hem de retrocedir en el temps i tornar als respectius instituts. Concretament, viatgem fins a una d'aquelles soporíferes classes de física en que se'ns dictaven les tres lleis que no podíem oblidar mai més: les de Newton. Qui us ho havia de dir, que les necessitaríeu, oi?

Concretament, marxem fins el punt en que el nostre professor o professora deia:

"Si el cos A efectua sobre el B una força, aquest n'hi retornarà una que tingui la mateixa direcció i intensitat però sentit totalment oposat."

És a dir, la 3a LLEI DE NEWTON. Explicada d'aquesta manera pot semblar molt complicada i inaccessible, però com sempre passa... podem mirar d'apropar-nos-hi d'una altra manera.

VOSALTRES MATEIXOS

Per començar aquest experiment, que recordeu que sempre que volgueu pot esdevenir real, us heu de situar en una esplanada on no hi hagi pendents i llisa. Una pista de patinatge, vaja. No ho podreu fer sols, necessitareu un amic. Bé, un bon amic que sinó podeu acabar lesionats.

Una vegada ja sou a l'esplanada, l'amic i vosaltres us poseu els patins. Un dels dos queda quiet i l'altre es queda davant seu. L'experiment consisteix en una cosa tan bàsica com que un dels dos emputxi a l'altre. Posem, per cas, que sou vosaltres els que emputxeu al vostre amic (sempre és més divertit si empuntxes, que si ets emputxat, no? :p)

Què ha passat? El vostre company, ha sortit despedit enrere (si éreu vosaltres qui emputxava) però vosaltres també ho haureu fet. De manera que els dos us esteu separant l'un de l'altre.

Si ho analitzem, trobem una explicació clara al desplaçament que ha sofert la persona que ha estat emputxada. Vosaltres li heu aplicat una força que ha provocat una acceleració en el seu cos i ha fet que es desplacés enrera.
I el vostre desplaçament? Doncs és la prova experimental de la 3a Llei de Newton, aquella incomprensible frase amb la que ens matxacaven els nostres professors de Física. Si ens estem desplaçant, és que hi ha una força que està actuant sobre nosaltres. I sabrem el sentit, direcció i intensitat que té aquesta, veient el sentit i direcció en què ens movem i la intensitat amb la velocitat que assolirem.


VOLANT, VOLANT!!!

I una vegada havent fet aquesta viatge en el temps per recordar una llei que ens serà prou útil, deixem de donar rodejos i llencem-nos de cap a veure PER QUÈ VOLA UN AVIÓ?

El secret de tot està en... LA FORMA DE L'ALA. Si les ales no tinguessin el disseny que tenen, res podria volar. Totes les aus que existeixen a la natura tenen les ales amb una forma peculiar, i si els avions les volien emular no podien ser menys.

Per poder volar, el que necessitem òbviament és que la força que actuï sobre l'avió cap al cel, superi al seu pes. D'aquesta manera quan sumem les diferents forces, el resultat (força resultant) serà una força vertical cap amunt que farà enlairar les 160 tonelades que pesa un avió, aproximadament.

Com ho fem? Tenim un problema: hem de generar una força enorme en sentit vertical i la Terra mai deixarà d'exercir sobre nosaltres una força que ens farà apropar perillosament cap a la seva superfície de la Terra.

La força l'obtenim gràcies a la forma de l'ala i a la física dels fluïds. La funció de l'ala quina és? Dividir l'aire de l'atmosfera pel que circula l'avió en 2 fluxos. Un passarà per la part superior de l'ala, i l'altre per la inferior. Si us hi heu fixat, les ales dels avions (i les dels ocells, òbviament) sempre estan inclinades com veiem en aquest gràfic, extret d'un article del Dr. Jou, professor de Física de la UAB.


Aquest principi que fa elevar els avions, seria el mateix que fa elevar un estel. El fet bàsic i essencial és que la inclinació de l'ala fa que l'aire es desvïi cap a baix, és a dir, la força que fa l'ala sobre l'aire apunta cap al terra. I com ja va indicar Newton en la seva tercera llei, això implica que obtenim una força d'igual intensitat i direcció però de sentit contrari que apunta cap al cel. Si la quantitat d'aire "empès" per l'avió és suficient, aquesta força pot guanyar al pes i... ECCO!!! L'AVIÓ S'AIXECA.


BERNOUILLI TAMBÉ VA DIR-HI LA SEVA

Un altre fenomen que també influeix en l'enlairement d'un avió és el que va descriure Bernouilli. En una equació que expressa la relació entre les diferents magnituts d'un fluid entre dos punts diferents, podem veure com més velocitat tingui menys pressió exercirà sobre les superfícies amb les que tingui contacte.

Aprofitant aquest fet, els enginyers han dissenyat la forma de les ales de manera que sigui més convexa per la part superior que per la part inferior. Per altra banda, qualsevol au que pogueu veure volant, veureu que també compleix aquesta condició.


Això farà que la velocitat a la part superior de l'ala sigui superior que a l'inferior. Per tant, la pressió (la força que exerceix l'aire sobre l'ala) serà superior a la part més aplanada de l'ala. Això implica una major força d'empenyiment cap amunt que cap avall. Quan en fem la força resultant (la suma de forces) què trobem??? L'AVIÓ PUJA altra vegada!

Espero que la gent que tenia cert pànic o recels a agafar un avió... els pugui haver solucionat parcialment sabent com aconsegueix enlairar-se. Bé, si confieu en les explicacions que la física ofereix en aquests casos...

Fins ben aviat!!!

21 d’abril del 2007

absència blocaire

Hola a tothom!!!

Perdoneu aquesta absència que ja s'està allargant una mica, però malauradament la feina del dia a dia està ocupant el meu temps al complet i no tinc moments per actualitzar.

Tot i això el meu cap no ha parat de pensar en aquest raconet a la xarxa, així que ja us avanço ara que quan tingui temps (està planejat que sigui aquesta setmana que ve), pensarem en un tema:

No us heu parat mai a pensar que màquines de centenars de quilos de metall i carregades d'equipatge, maquniària i persones (i fins i tot algún gos a vegades) puguin volar???
per què? com ho fan?

d'aquí uns dies ens hi posem!

fins aleshores!!!