com arribem a GJ-436c? (II)

Fa un temps, explicàvem en aquest post un dels mètodes que tenen els físics per poder trobar indicis de planetes que per les seves característiques són massa petits per poder ser vistos mai per un telescopi.

Vam veure que una manera era fent un estudi de la llum que emetia l'estrella que orbitava amb el suposat planeta. Però encara tenim una altra manera de trobar evidències de l'existència d'un objecte orbitant al voltant d'una estrella. I aquest segon mètode (l'altre més usat avui en dia) és molt més intuïtiu que el primer.

TRANSITANT

La imatge que veiem a l'esquerra correspon al mes de juny de l'any 2004. En un moment en que Venus va passar entre la Terra i El Sol (fet que fa sovint) però amb la peculiaritat de passar-hi a la mateixa alçada i produir el que en astronomia s'anomena un trànist.

És la mateixa circumstància que es dóna quan tenim un eclipsi. El planeta per això, es troba molt més lluny de nosaltres que la lluna i és molt més petit. Això fa que no tapi tot el disc solar, sinó que senzillament es vegi com una taca quan observem el sol amb un telescopi.

És de suposar que això passa amb Venus, Mercuri i el Sol, però que amb la resta de planetes que orbiten al voltant de les seves estrelles també passarà.

I ara una d'aquelles preguntes amb una reposta tan òbvia...

I què passa quan un planeta passa per davant de l'estrella que el manté orbitant?
Que una part de llum no ens arribarà. El que es coneix popularment com a ... farà ombra. Efectivament. En la imatge de més Venus fa ombra a una part del sol que no veiem.

És d'esperar que en la resta d'estrelles es comporti de la mateixa manera. El que canviarà serà que tant l'estrella com el planeta són força més lluny que el Sol, però el fenomen hi serà igualment.

Quan podem observar el fenomen el que veiem és el que surt representat més amunt. Si anem registrant la llum que ens arriba del Sol a mesura que va passant el temps, trobarem que aquesta disminueix quan el planeta comença a travessar el disc de l'estrella, i que torna a augmentar fins a la intensitat inicial quan el trànsit ha finalitzat. Analitzant aquestes corbes, els astrofísics poden determinar el tamany que tenen els planetes.

NO TOT SÓN AVENTATGES

Però malauradament no tot és tan senzill i aquesta tècnica no servirà per tots els exoplanetes. Perquè succeeixi això, cal que el planeta i l'estrella estiguin alineats de manera que nosaltres ho poguem veure. Per entendre'ns, si el planeta que hi ha dibuixat més amunt enlloc de estar en aquesta posició, orbités sobre el pla de la vostra pantalla de l'ordinador seríem incapaços de veure cap trànsit.

Per solucionar això... no hi podem fer res. Només podrem estudiar planetes que estiguin en aquesta situació respecte a nosaltres. La resta o els detectem per altres mètodes, o ens passaran per alt.

Podria allargar-me més, però de moment parem aquí, que ja som al juliol i les neurones estan tovetes. Espero que amb la calma d'haver acabat els exàmens en breu apareixerà algun altre post per aquí, parlant segur d'alguna cosa moooolt interessant.