Aconseguir l'inimaginable és a les nostres mans
Per començar, per qualsevol cosa que volguéssim utilitzar l'extraordinari poder que ens dóna la relació de poca massa igual a molta energia, hem de tenir en compte una cosa: LES REACCIONS EN CADENA.
Penseu bé, en el procés que vam descriure.
La desintegració d'un àtom allibera 3 neutrons... què implica això?
Llencem un neutró => es desintegra un àtom => allibera energia, nuclis i 3 neutrons
3 neutrons lliures => provoquen 3 desintegracions => tenim 9 neutrons lliures => provoquen 9 desintegracions => tenim 27 neutrons lliures => provoquen 27 desintegracions => tenim 81 neutrons lliures => ....
D'això al meu poble, n'hi diuen reacció en cadena.
Si recordem que cada àtom desintegrat allibera una quantitat d'energia, i que a cada pas que fem, es multiplcarà per 3 el nombre de desintegracions... aquesta reacció és capaç d'alliberar quantitats ENORMES d'energia en temps ínfims.
La primera i més malvada utilitat que es va donar a aquest descobriment, i que va passar pel cap a tots els científics que van treballar amb aquestes temàtiques va ser: la bomba atòmica.
Aquí tenim un abans i un després, del matí del 9 d'agost de 1945 a la ciutat japonesa de Nagasaki. L'abans i el després a que caigués la malauradament famosa bomba. Uns dies abans, el 6 d'agost en va caure una a Hiroshima amb els mateixos efectes.
Doncs no té més. El principi de la bomba atòmica és aquest, provocar a la naturalesa i deixar-la actuar amb plenes llibertats.
Per descomptat, l'elaboració de la bomba atòmica conté un munt d'històries, cartes, entramats entre famosos personatges, projectes... que donarien per escriure llibres i llibres. De fet, si voleu, un dia us en faig 5 cèntims, d'alguns personatges prou curiosos i famosos ...
CONTROLANT LA SITUACIÓ
L'altra cosa que es va pensar va ser, aprofitar tota aquesta energia, per transformar-la en elèctrica utilitzant-la en centrals. No calia desviar rius, ni posar preses, ni cremar carbó... això sí, calia una certa quantitat de material radioactiu i jugar amb la perillositat d'un possible descontrol de la reacció.
La clau de tot és que la reacció en cadena no es desenvolupi.
I per evitar-ho necesitem que dels 3 neutrons que s'alliberen no tots vagin a col·lisionar amb un nou nucli. Si ho fem bé, podrem mantenir un ritme continu de fissió (trencament de nuclis), que no creixi descontroladament.
Com ho fem això?
Doncs mirem com funciona una central de fissió nuclear i descobrirem aquest bell món.
Molt bé, no us heu pres cap pastilla xunga. Estem davant d'un dibuixet amb molts colors, però que quan mirem detingudament... veureu que amaga la tecnologia que fa que ara mateix pogueu llegir aquest post, i que jo l'hagi pogut escriure, i que....bla, bla, bla.
El material radioactiu i el lloc on s'inicien les fissions són aquestes barres vermelles que tenim a l'esquerra, totes ficades dins d'un recipient ovalat (de color lila).
La base de tot plegat, està en aquestes barres negres que veieu que es poden introduïr entre les de material radioactiu. Són barres de carboni, si no vaig errada (ara mateix parlo de memòria).
Quina funció tenen?
Absorvir neutrons.
Lògic, no? Si el problema és l'excés de neutrons que desencadenen una reacció descontrolada... Si disminuïm el nombre de neutrons lliures, disminueix la magnitud de la reacció. La gent qualificada per això, fa els càlculs pertinents i miren fins on han d'introduir aquestes barres per absorvir el nombre de neutrons suficient per deixar continuar la reacció de manera controlada.
Senzillament el neutró col·lisiona amb el nucli i s'hi queda enganxat. Qualsevol material amb un nucli prou estable (tots menys els radioactius) no es veu gens afectat pel fet que un neutró arribi al seu nucli, tindrà més massa... però a part d'això, ja està.
I ara us demanareu, i una vegada controlada la reacció... què?
Bé, doncs les barres van fissionant els seus nuclis. L'energia que s'està alliberant és la que escalfa el líquid lila que veieu que omple tot el recipient i que va circulant al llarg de la canonada del mateix color.
Aquesta escalfor es transmet en el recipient d'aigua que veieu que està en contacte amb la canonada. Els dos líquids mai estaran en contacte, però la calor se la poden transmetre igualment. Aquesta aigua, s'evapora i va cap a unes turbines.
Les turbines són les que, girant, produeixen electricitat (COM HO FAN?? Ahhh!!! Això vol un altre post sencer!!!) que com podeu comprovar se'n va pels cables que hi ha col·locats, cap als transformadors que l'adequaran i portaran cap a les respectives llars.
Però encara no hem acabat. El vapor que ja ha circulat per la turbina segueix el seu camí. Se'n va cap a un dipòsit on hi passa una canonada d'aigua freda (aquesta si que procedeix d'una font exterior a la central), que serveix per refredar-lo.
El vapor passa a aigua líquida i torna a començar el cicle.
Al mateix temps, l'aigua que ha refredat el vapor, s'ha escalfat.... i part d'ella s'ha convertit en vapor. No la podem tornar a la naturalesa amb la temperatura tan elevada...
Per refredar aquesta aigua se la porta cap a aquestes enormes xemeneies. Què són? No són res més que dutxes enormes, per on es deixa caure l'aigua que volem refredar. La més calenta que s'ha transformat en vapor, escapa per la xemeneia. I la resta, es refreda caient separada en moltíssimes gotetes que en contacte amb l'aire baixen al seva temperatura.
Així, que les amenaçadores xemeneies que trobem a les centrals... potser en són la part més innocent. No deixen de ser una dutxa gegant on es refreda l'aigua que ha refredat l'aigua que fa funcionar la central.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada