3,2,1...IGNICIÓ (I) : El gran salt

A mitjans de segle XX, ja semblava que estava tot fet en el món de l'exploració. Quasi tots els racons de la terra havien estat ja estudiats... semblava que el nostre planeta no ens podia donar ja grans sorpreses (tot i que avui en dia encara hi ha munions d'investigadors que l'hi dediquen hores i hores i hores a desentrenyar tots els secrets que ens amaga).

Fins que inevitablement la curiositat de la que hem estat dotats va fer que algú aixequés el cap mirant amunt... i digués... i si?

Doncs sí. La nova meta que es va marcar l'exploració amb fins científics va ser marxar de la Terra. Sortir a fora. Era un món tan desconegut, com perillós i excitant alhora. Tot un carmel que no deixaríem escapar tan fàcilment.

Però com sempre ens passa als humans: no tot és tan senzill. A ningú se li va escapar que arribar a sortir del camp gravitatori terrestre (ben bé, no és així... més avall ho veurem) era tenir un gran poder d'infraestructures i investigació en física i enginyeries de tots tipus, alhora que era entrar a la història per la porta gran.

Les circumstàncies van voler que només les dues grans potències de mitjans de segle XX estéssin capacitades per portar a terme aquesta empresa: la Unió Soviètica i Estats Units. A ningú se li escapa que l'orientació política d'una i altra eren absolutament oposades...

Tot això ens dibuixa un marc incomparable on ciència, política, pressions socials, investigació, presses, negligències... s'entrecreuen. A això ens dedicarem per capítols, a anar averiguant una part de la història contemporània del segle passat on la ciència hi va jugar un paper clau.

ÉS SENZILL...

Però comencem pel més bàsic i essencial.

Quin és el nostre objectiu?
Marxar de la Terra.

Què ens ho impedeix?
La força de gravetat.

Com ho sabem?
Obvi. Cada vegada que intentem saltar, tornem a caure. Això és degut a que hi ha una força d'atracció entre la Terra i nosaltres. L'única manera de superar-la és marxant prou lluny de la Terra...

Com marxem de la Terra si la gravetat ens ho impedeix?
Fins aqui encara és senzill, i anant bé tothom que ha fet batxillerat se n'hauria d'enrecordar. Però com que he dit anant bé... farem una mica de memòria.

La gravetat l'únic que fa és estirar l'objecte que llancem enlaire cap al centre de la Terra. Això es tradueix amb que aquest veu com la seva velocitat va reduint (si no fa força per oposar-s'hi) fins que el para... i comença a accelerar-lo en sentit oposat al que duia. Cau.

Doncs si volem escapar-ne haurem d'adquirir una velocitat suficientment alta, com perquè amb el trajecte que hi ha d'aquí al final de l'atmosfera no quedem a zero.

En aquesta bonica imatge d'època tenim una il·lustració d'això. Com podem veure, encara que fos a mitjans de segle XX quan es veiés factible marxar de la Terra ja fa molt de temps que li anem donant voltes al tema.

Dalt d'aquest turó hi ha un canó, que dispara bales a certes velocitats (sempre m'ha intrigat aquest bel·licisme que tenen tots els exemples de la mecànica clàssica, ens hem quedat encallats en el món de les bombes i els canons). Doncs bé, podem veure com la trajectòria cada vegada és més llarga... fins que arriba un punt que la bala ja no cau a Terra. Té tanta velocitat que la gravetat no ha estat capaç de treure-li tota abans que ja sigui massa lluny, fora del seu radi d'acció més potent (ja que, de fet el camp gravitatori no s'acaba mai, sinó que es fa despreciable).

Arribar a donar a un objecte macroscòpic aquesta velocitat, que a la Terra val 11,2 km/s o uns 40.320 km/h és francament complicat.

Però ho hem aconseguit, sinó ara mateix no tindríem GPS, no tindríem TV, no tindríem predicció meteorològica, no tindríem...

... continuarà.